NEGRA ÉS LA PLUJA

Hi va haver un temps en que la vida dins l’edifici era, si no senzilla, almenys predictible, reglada pel seu estàtic ordre intern. Oblidats del mon exterior, els hostes navegaven a vela entre aules i passadissos. La jerarquia era invisible i inútil, i els estudiants es mesclaven amb els pacients com a la cuina el xef ordia el caldo – i els pastissets de cabell d’àngel i les pizzes i les merengues de tres colors – de manera interactiva i fins amable.
Però a fora esclatà un conflicte. I malgrat ningú no sap, ni li importa, què l’ha causat, un vent de mort s’escola entre les parets amples i sobre els claustres, i la pluja negra amara els hortets i l’ànima dels habitants, i l’hora de l’amor o de fer-se vegetarià es perd, potser per sempre, en la mullena hostil.